Un any més s’apropen les dates de Nadal. Els carrers ja estan engalanats i no falten gaires dies perquè els llums finalment s’encenguin. Sempre m’han agradat, més quan puc caminar admirant-los del braç d’una noia a qui estimi i m’estimi. Només ho he pogut fer en dues ocasions. Queden ja en un record prou llunya com per ni que faci mal. Després de cercar parella i seguir sól, per ser exigent, perque no em soportin o pel que siguin, m’estic adonant que m’he fet a la vida en solitari i cada cop hi estic més acostumat. Faig i desfaig el que em ve de gust, al meu ritme. Però al final es fa cert que quan menys ho esperes…
Un dissabte més cap al cinema, sembla que avui faig tard. Finalment no, a aquestes hores per fortuna la gent no pren gaire el cotxe i la sincronització del semàfors em permet no parar fins haver de tombar a Passeig de Sant Joan, dreta, accelero, dreta i ràpid esquerra, em deixo tumbar, quin gaudir quan sento que domino la moto. Frena o te’l menges, el taxi de davant va carregat i demostra no tenir presa. Intermitent a la dreta, gas, intermitent a l’esquerra i ja queda lluny al retrovisor un que tinc la sensació acabarà fent l’agost portant a turistes cap al Parc Güell ves a saber per quina ruta i a quin ritme.
Aparco la moto amb sort, només queda un forat, el primer de la filera i cap al cinema. No cal córrer, he arribat amb temps. Tot i permetre una distancia amb els que estan comprant l’entrada, no cal apretar-nos, si bé no tothom ho fa i una parella decideix posar-se en mig, com si alguna presa hi hagués per entrar abans o després, per desgracia les entrades ja no s’esgoten a les sales. No faig cap acció, no tinc ganes de bronques, només vull deixar-me seduir per un Bon Appétit que em sembla ha d’acabar donant un bon sabor a l’espectador. No vaig errat.
Entro a la sala, com sempre una visió ràpida per trobar un espai, sembla que la meva filera habitual, la 7, està lliure, en efecte i… carai, quina noia més maca aquí darrera. Cos i cames com a mínim. Sembla està sola, però no li aconsegueixo veure la cara, castanya fosca, atractiva. No perdo res. Em trec l’abric i em giro per deixar-lo ben acomodat al seient i si, és bonica. Asec, i espero l’inici de la pel·lícula, un check al FourSquare mentre sona la BSO de La princesa Mononoke de fons. Els llums s’apaguen i comença la sessió. Apago el telèfon i descuido qui més hi ha a la sala. Gaudeixo de la cinta, no té un final feliç o si, depén de com entenguis la vida quan la veus, en qualsevol cas és bo, real, sincer i esperançador amb la humanitat.
Comença el final, apareixen els crèdits i no els llegeixo gaire, només de reull. Em fixo en la gent que va passant pel passadís pel meu costat cami de la sortida. No, no, tampoc, res, no és ella. No passa la noia que havia vist al entrar. Potser ha sortit per la porta d’entrada. Acaba la bobina i em poso de peu. Allà darrera està, com jo, acaba de posar-se de peu per posar-se l’abric, la bufanda de punt que acaricia el seu coll, per cuidar-lo i no permetre que passi fred, en aquel moment sento enveja de la bufanda que te el goig de poder acariciar-la i estar tant propera a la seva pell. Gira i surt per la porta d’entrada. No m’agrada sortir per la entrada però ho faig. La segueixo, si, ho faig, no se per quin motiu però vaig darrera d’ella.
He pensat en dir-li res? No, pas. Quina vergonya, i que li diria, que és bonica. Segur ja ho sap. Que si sempre va sola al cinema. No se com començar la conversa, sortim al carrer, ens posem al costat, mirades furtives a cau d’ull. Sembla que no volguem mirar-nos directament i ja arribo a la moto. És a la cantonada. Aleshores si mira, la miro i per primera vegada es creuen les mirades, son només uns segons. No la aguanto gaire, el cor se m’accelera per instants. Que faig, se’n va, res, no cal forçar el que no és. Dubta, per un moment he pensat que dona mitja volta però no. Entra a una tenda de roba, com a mínim té bon gust m’encanta la roba que hi tenen. Seguiré tempant la sort, i superar la meva timidessa i no corro a posar-me el casc. No val la pena, potser he agradat algú, m’ha mirat. Amb aquesta barba de dos dies? Tampoc em queda tant malament, és pitjor la de tant sols un dia. I el tall de cabell d’aquest matí, recordo com la Sonia m’ha dit, ara a lligar. Em poso els guants… no, primer caldria el casc. No faig res, surt de la tenda.
Torna enrera, com és que torna enrera. Ens mirem i ara ens somriem. El cor em batega amb més força, ja no són tant sols uns instants. Aguanto però segueixo incapaç de dir res. Creua, va cap a la Virreina, no puc deixar de seguir-la amb la mirada i es gira de nou. Em mira i no amago el més gran i bell dels meus somriures omplint el meu rostre. No m’ho crec però li dic hola. Realment no ho dic, crec està prou lluny com per sentir-me. El vocalitzo fort amb la boca, per tal que vegi que li par-lo. Ho faig o imagino que ho faig. Aleshores s’apropa, per fortuna no em compren quan massa formal dic ‘hola em dic Jordi’, ella inmediatament em pregunta ‘Did you like the movie?’
Des d’aleshores no cal dir res més. Amb felicitat i alegria anem a fer un café, xerrem, poc de la pel·lícula realment, de seguida m’intereso per ella. D’on és, que fa a Barcelona, que li sembla, i parlo molt de mí. Massa? No, miro el rellotge i fa un quart d’hora hauria de ser a la ràdio. Em disculpo i vol que tinguem algún mètode de contacte. Li entrego una de les meves targetes. Ella em dona la seva adreça electrònica. ‘I don’t remember my spanish cellphone number’ Cap problema, tens el meu, i puc escriure’t al correu.
‘Bon Appétit Best Movie Ever’ Li comento mentre esperem pagar el suc i el cafè. No ha fet ni una cigarreta en l’hora i escaix que hem estat xerrant. Quan ens hem assegut i s’ha tret l’abric he pogut admirar com cal la bellesa del seu cos. Uns braços prims i llargs, una mirada pentrant, ulls que combinen el blau amb el gris. Uns llavis fins i amplis, que marquen un sòlid somriure, suau i perfeccionant el seu rostre, encara més si és possible. ‘Not only the film, the after film has been lovely’ diu mentre el somriure sorgeix en el seu i en el meu rostre.
Dos petons, ens acomiadem. Ni 24 hores després no deixo de pensar en ella. Desitjo tornar-la a veure. Arrisco i escric. No tinc res a perdre i molt a guanyar. Com un nen que acaba de descobrir les primeres papallones a l’estòmac no deixo de mirar el telèfon esperant rebre una trucada, un correu, alguna senyal de que el meu text, tot i ser en un idioma no matern, ha sigut prou captivant per tal que la seva finalitat s’acompleixi, una nova cita. Sona el telèfon, un número desconegut per a mi, que ja no ho serà més, que ja passa directament a l’agenda. És ella, també vol una segona trobada, ara ja concertada i no per la fortuna dels estels.
No volem ni cal esperar al proper cap de setmana. La data triada dimecres. El primer dia de desembre, No hi haurà millor manera de començar el darrer mes d’aquest 2010.